LA UNIÓ MUSICAL DE VILAFRANCA
“75 ANYS D’HISTÒRIA I UN NOU SENDERI A SEGUIR”

L’any 2003 la Unió Musical de Vilafranca celebra el 75è aniversari. Però també podem considerar-lo com un dels millors, artísticament parlant, de tota la seua història. Tots som conscients de la sorprenent progressió que ha experimentat la formació l’última dècada. I aquest 2003, amb un ambiciós programa musical planificat durant tot l’any amb motiu de la celebració, s’espera millorar encara més. Val la pena analitzar tots dos fenòmens, l’aniversari i la situació artística, per tal d’entreveure la relació entre la història i l’èxit cultural.

L’actual plantilla de la Unió Musical és molt jove. El seus fonaments, començant des del propi director, fins els músics més experimentats són gent jove i emprenedora, i molt ben preparada. Açò dóna a pensar que el futur està garantit, que l’actual situació és de nou l’antesala de més progrés. Tant debò sigue així. Però que hi ha dels anys anteriors? Què ha canviat? Podem afirmar que som el resultat dels 75 anys d’història? I si ho som, en quina mesura en som conscients? La mentalitat actual de la banda radica en gaudir de la música. Un intens treball fa avançar el coneixement, el nivell i les expectatives musicals, sense perdre en cap moment la sempre present actitud lúdica i filantròpica. Podem dir que des de la vessant artística es treballa bé, i s’han aprofitat tota una sèrie d’avantatges històriques i contextuals per tal d’aconseguir els objectius desitjats en un poble petit i de la muntanya, on a simple vista pot pensar-se que les limitacions són més grans que els avantatges.

Conèixer la història de les bandes de música en general ens ajudarà a comprendre millor la nostra situació.

Cal esmentar que la nostra terra (i ens referim al País Valencià) sempre ha tingut una gran tradició musical. De fet és la terra per excel·lència de les bandes, qualsevol poble de la nostra geografia està representat per la seua banda de música. Normalment sempre se les sol relacionar amb l’ambient festiu i música funcional del carrer.

L’origen de les bandes de música el podem situar dins de la Història de la Música com una formació que apareix dins de la música instrumental a partir del segle XIX. Les primeres bandes són militars, i d’elles, i de la necessitat de la pràctica musical, començaran a formar-se bandes de música civils a les distintes poblacions, sent les més antigues de principis del segle XIX. El prestigiós Certamen Internacional “Ciutat de València” té com a any d’origen el 1886. Però aquest fenomen no és exclusiu només d’ací, trobem altres exemples arreu de tot el món; destaquem la famosa “John Philip Sousa Band” (1892-1932), dels Estats Units, que realitzà més de deu mil concerts baix la batuta de Sousa, apareixent en totes les fires i exposicions i en quatre gires per Europa. Per no anar més lluny, bandes com les de Benassal (1890), Albocàsser (1882) i Catí (1884) daten també de finals del segle XIX.

La funcionalitat esmentada, i l’aspecte religiós regnant en la societat, fan pensar en l’organista de l’església del poble com un possible impulsor i instructor de la gent. Se sap que ací a Vilafranca, a finals del segle XIX, l’organista Wenceslao Vicente Aznar ensenyava música i introduïa als vilatans en la pràctica instrumental. Però no és fins L’any 1928 quan, seguint l’estela de les bandes municipals de València (1903) i Castelló (1925), fa la seua presentació la Unión Musical Villafranquina, dirigida pel mestre Royo. És el doctor Manuel Palomo (Alcora 1887-Vilafranca 1953) un dels màxim artífexs de l’esdeveniment (cal pensar la situació d’aïllament de la vila com a explicació del retard en referència a altres formacions). En 1931 es fa càrrec de la direcció el gallec Juan Eiroa Tasenda, home clau i brillant, el treball del qual serveix per a consolidar la jove formació. Cal destacar que en 1936 la banda es desplaça a Castelló per a participar en un festival benèfic organitzat a la plaça de bous, com a fita més rellevant d’aquests anys. Però tots sabem el que aquest any significa. Els militars es subleven contra la democràtica República. l’horror comença, i la vida quotidiana es trasbalsa. La banda en sofreix les conseqüències: es queda sense director, i pren la batuta, amb molts pocs components, Emilio Vicente, gran afeccionat local. Les conseqüències de la guerra i el que vindria després marcaren el destí de qualsevol projecte cultural i humà del país. Foren temps molt foscos. Però malgrat l’horror, la vida i la quotidianitat continuaren. Durant la dècada dels quaranta trobem diversos directors: Ernesto Tena (músic de la banda), Eugenio Macián, Román Alía, i ja L’any 1943 es fa càrrec de la direcció Agustín Espinosa, fins l’any 1963. Esta llarga etapa es veu dividida en dos, ja que entre 1948 i 1950 la banda és dirigida per Eduardo Vila, una de les personalitats musicals més destacades que han estat al front de la Banda i que va deixar la seua empremta en partitures tan importants com la marxa de Processó “Nuestra Señora de Losar”. L’any 1963 la Unió Musical contracta com a director a José Castelló, destacant en el moment l’agrupació que se’n va derivar, la banda còmica “Los bohemios”, que va ser molt popular. Castelló deixà la banda l’any 1978, coincidint els seus últims anys amb la incorporació de les primeres dones a la formació. Aquesta data representa en la nostra història un punt i seguit: la contractació de José María Ferrer com a director, la renovació dels instruments, per descomptat les celebracions del 50 aniversari, i com ja hem vist la normalització dels dos sexes dins de la plantilla . Açò es va traduir molt prompte en èxits, ja que l’any 1981 la banda participa per primera vegada al Certamen Provincial de Bandes de Música, aconseguint el segon premi de la tercera secció. I cal destacar que el Conservatori Professional de Música de Castelló va ser fundat l’any 1980, açò, junt a la nova etapa que havia iniciat el país amb el final de la dictadura i tot el que significa, seran fets fonamentals per la formació, sobretot en el canvi de mentalitat. Tot i que cal dir que els anys vuitanta no foren massa bons per a la Unió Musical. És en 1988, quan el clarinetista local Pau Monfort, llicenciat en música, comença el seu treball al front de la banda, un treball a llarg temps, pausat i pensat, del que avui en dia coneixem el seu valor i repercussions. Molts músics s’han pogut formar al conservatori, i alguns d’ells pot dir-se que es guanyen la vida amb allò que més els agrada: la música. Avui en dia baixar a Castelló ja no representa l’odissea d’abans, fins i tot es fàcil ampliar horitzons en altres llocs. I els nous temps que corren han permès desenvolupar la famosa mentalitat que regeix la Unió Musical de Vilafranca, com s’anomena ara, eixe desig per gaudir de la música i de fer les coses bé. Sense deixar de banda les seues obligacions funcionals, aquest grup de músics ha desenvolupat unes cotes artístiques impensables des de la seua humil i precària situació. El seu prestigiós palmarès, quasi tot aconseguit els últims anys, amb premis als Certàmens Internacional “Ciutat de València”, Provincial i de la Comunitat Valenciana, actuacions habituals en escenaris tan importants com el Palau de la Música de València, Teatre Principal de Castelló, Teatre Municipal de Benicàssim, Auditori de Torrent, entre d’altres, una envejable discografia, programes de la televisió valenciana, presència habitual als programes radiofònics, són algunes de les moltes evidències d’on s’ha arribat. Tal volta no tinguem perspectiva per adonar-nos del que suposa realment aquesta portentosa progressió, al mateix temps que no sabem exactament quin futur és el que ens espera. Però sí estem convençuts que preferim aquesta situació musical. Sempre es troba a faltar, clar està, més suport de les autoritats, però de fet ací està la gràcia de tot l’assumpte.

Deia Joan Fuster que només es pot ser lliure practicant la llibertat. I només des del coneixement es pot fer avançar el coneixement. Per exemple, el primer que podem fer és canviar la idea que tots tenim d’un concert: la gent acudeix a la sala i espera passiva que la banda toque. Doncs canviem açò, que la gent vage a la sala sabent tot el referent a l’autor i a l’obra que escoltarà, per a què així pugue jutjar i valorar des de la seua pròpia opinió. Perquè només des del coneixement podem fer avançar el propi coneixement, només així podem arribar a ser conscients que som conscients i a saber el perquè de les coses.